Pensament polític

Pensament polític

Si hagués de resumir en una frase el meu pensament polític dic que aspiro, i treballo, perquè Catalunya avanci cap a majors quotes de sobirania política, de progrés econòmic i de justícia social.

Més sobirania política.

Aquests són els tres eixos principals. Catalunya necessita majors quotes de sobirania política, més poder polític, poder decidir el seu futur. L’actual poder de la Generalitat és insuficient per poder decidir lliurement el seu futur polític. Cal augmentar el grau de decisió política del nostre autogovern, cal ampliar les competències polítiques. Cal millorar el sistema de finançament de l’autogovern, absolutament injust i discriminatori respecte altres governs autonòmics. Els catalans hem de ser solidaris amb els territoris més pobres. Però la solidaritat té un límit: no pot ser que els que reben més acabin diposant de més mitjans, acabin vivint millor que els que paguen més.

Catalunya ha avançat en els darrers trenta anys. Però, sóm a mig camí. No hem arribat, ni de bon tros, on volíem arribar. El marc jurídic actual, constitucional-estatutari, té els seus límits. És un marc en el que Catalunya juga de cara amunt i, a més, l’àrbitre és nomenat per la part contrària. Però, sobretot, el que no hi ha és la voluntat, per part de les formacions polítiques espanyoles majoritàries, de reconèixer la nostra identitat nacional pròpia (lingüística, cultural, política) dins de l’estat espanyol.

Idealisme i pragmatisme: el país que tenim, i el que ens agradaria tenir.

Cal que Catalunya avanci cap a major sobirania política. Però tenint en compte la voluntat de tancar l’estat de les autonomies per part del PSOE i del PP, amb la voluntat d’homogeneïtzar, amb la clara voluntat d’involució autonòmica, cal diferenciar utopies de realitats. No hem de renunciar a l’utopia, mai. Però una cosa és el país que ens agradaria tenir i una altra ser conscients del país que tenim. I com que, primerament sóm demòcrates, hem de treballar per incloure cap el catalanisme persones que no tenen un grau de consciència nacional catalana.

Progrés econòmic i justícia social.

Una Catalunya cada vegada més rica, que augmenti la riquesa. I aquest fet passa per ajudar a les empreses privades, que són les úniques que creen llocs de treball. Cal una educació que posi més l’accent en la iniciativa privada, en l’esperit emprenedor, en la creativitat. I, encabat, cal un govern que ajudi a les empreses. Ajudes directes i indirectes que els permeti competir amb majors condicions en un mercat global. Un pensament únic dominant a casa nostra, d’accent esquerrenós, encara no ha assumit aquests plantejaments imprescindibles per crear progrès econòmic.

Acabar amb la pobresa.

A Catalunya, a les societats occidentals, hi ha prou riquesa per acabar la pobresa. O, si més no, reduir-la tan com sigui possible. És indigne d’unes societats benestants com la nostra que hi hagi persones que passin gana; que no tinguin un lloc on dormir. La primera prioritat dels nostres governants hauria de ser aquesta: reduir la pobresa; assegurar que tothom tingui uns mínims de vida dignes. Ajudar a moltes persones grans que viuen en silenci, a casa, mig amagats, que amb la miserable pensió que tenen, no arriben a final de mes. La política s’hauria de preocupar, en primer lloc, de les persones més necessitades.

De la socialdemocràcia al socioliberalisme.

Això sí, un pastís més gran, però cada vegada més ben repartit. Que la riquesa econòmica estigui més ben repartida. Es tracta de crèixer més (i això només ho pot fer el mercat), per repartir millor (i això només ho pot fer el poder públic). Tant mercat com sigui possible i tan estat com sigui necessari.

L’estat del benestar ha representat l’avenç més gran en matèria de justícia social al llarg de les darreres dècades. Les societats europees, en les que ha existit un estat del benestar potent, són les que hi ha menors desigualtats socials. Només cal visitar països que han disposat d’aquest model d’estat, al llarg de la segona quinzena del segle XX, i altres que, malauradament, no ho han aconseguit. El balanç és molt positiu. Aquest model europeu, que combina tres elements: democràcia (partits; eleccions; defensa dels drets humans; …); capitalisme (mercat, empreses, iniciativa privada, ..); i justícia social (polítiques socials amb caràcter universal), ha produit el màxim benestar pel majors nombre de persones durant el període més llarg. I, per tant, el balanç és altament positiu.

En defensa de la tercera via: ni només estat, ni només mercat.

Però també cal destacar que, aquest estat del benestar, portat al límit, també ha produit uns efectes perversos en alguns casos: per uin costat, ha portat un excès de paternalisme per part de l’estat i, per una altre costat, una delegació de responsabilitats per part d’una part de la ciutadania respecte l’estat. Allà on l’estat ha estat massa fort, hi ha hagut la tendència a pensar que el responsable del benestar de cada u és l’estat. La iniciativa privada, individual, s’ha reduit, no s’ha incentivat. El socioliberalisme defensa que els poders públics han de donar una oportunitat a cada u; però que el responsable del benestar de cada ciutadà és un mateix. Defensa un estat del benestar que incentivi al treball, no a la dependència. Un estat del benestar que ha d’apel·lar a la responsabilitat individual. No pot ser que surti més a compte rebre subsidis que treballar. L’objectiu dels subsidis socials és que les persones que els rebin puguin reciclar-se per reincorporar-se al mercat de treball. Es tracta de donar una segona oportunitat, però perquè aquests subsidis serveixin perquè les persones aturades puguin deixar de ser-ho.

Canvi de valors: menor dependència i major responsabilitat.

Aquest és un plantejament que representa un canvi de valors: menor dependència respecte els poders públics i major responsabilitat individual. És un canvi que no agrada a moltes persones perquè les obliga a posar-hi el coll. Però és un canvi que convé assumir perquè tothom hi acaba sortint guanyant: cada una de les persones, perquè les obliga a descobrir i assumir la seva missió personal; i hi guanya el conjunt de la societat, del país. Fixem-nos que els països que han assumit aquests plantejaments són els països capdavanters.

Igualtat i mèrit.

Per què una societat avanci però que, a la vegada, no deixi ningú pel camí, cal trobar un equilibri entre una igualtat d’oportunitats, una igualtat de sortida, per una banda; i una recompensa per l’esforç, pel treball, pel mèrit, per altra banda.

Es tracta d’una igualtat de sortida. Una igualtat d’oportunitats. I això només s’assoleix amb una política d’ensenyament potent. Que l’escola sigui un instrument de donar unes mateixes oportunitats a cada u. I això només s’assoleix amb una ensenyament molt bo. L’escola pública ha de ser de prou qualitat com perquè a l’hora de començar la cursa, tothom surti amb el màxim d’igualtat possible. I cal ajudar a l’escola concertada pel rol social que dóna.

Igualtat sí; igualitarisme, no.

Però, posteriorment, cal tenir en compte la recompensa del treball, de l’esforç, del mèrit. És natural que qui treballi més, cobri més. Si no fós així, quí treballaria més hores, qui s’esforçaria en millorar la qualitat del seu treball si finalment aquest no es veiés recompensat? Cada u hauria de tenir en relació al que hagi treballat, al que s’hagi esforçat. El treball, l’esforç, el mèrit … ha de ser compensat. L’ascensor social ha de funcionar. Cal aconsegir una igualtat de sortida. Però qui treballi més, ha de ser compensat.

Cap a la societat del benestar.

Però no només no cal que tots els serveis els doni l’estat, sinó que, al revés,
estem a favor de l’anomenada societat del benestar: quantes més organitzacions privades hi hagi, de tot tipus (socials, econòmics, socials, educatius, culturals, esportius, religiosos, …), que prestin serveis públics, millor. Tot allò que pugui fer la societat no cal que ho faci l’estat, l’administració pública. Per aquesta, naturalment, ha de tenir un control eficaç perquè aquests serveis privats es desenvolupin adequadament pels suministradors. Responsabilitat individual en els afers públics i eficiència econòmica.

A Catalunya, històricament, com que el poder públic l’hem vist com un poder aliè, imposat, les persones han tingut tendència a autoorganitzar-se. Històricament, el paper de l’anomenada societat civil ha estat molt forta i potent. Probablement aquesta força va disminuir al recuperar un poder polític propi (per feble que fós). Però ajudar a crèixer i enfortir-se aquests tipus d’organitzacions privades amb funcions públiques perquè a nivell comparat està demostrat que com més alt és l’anomenat capital social, com més densa és la xarxa d’associacions de la societat civil, millor funciona la democràcia, més rendiment obtenen les institucions polítiques.

Una voluntat de democratitzar la vida política.

Pensem que amb la recuperació de la democràcia a casa nostra als anys 1977, 1978, 1979 … s’inicia un camí. La democràcia no té per finalitat l’existència de partits, del sufragi universal, d’eleccions lliures i competitives, d’un estat de dret que limiti el poder públic, … Aquests són instruments de la democràcia, no són la seva finalitat. La finalitat de la democràcia és aconseguir ciutadans més lliures i més iguals entre ells. Uns posaran la llibertat per damunt de la igualtat. Altres, el revés, prioritzen la igualtat. La democràcia és una cursa d’obstacles per anar democratitzant la política, la societat. Es tracta d’anar ampliant drets a aquelles persones que no els tenen, o no els tenen prou reconeguts. Parlem de democratització de la vida política en aquest sentit d’aspirar a augmentar constantment els graus de llibertat i d’igualtat dels ciutadans. I com que per definició no s’hi arribarà mai a assolir-ho de forma plena, diem que la democràcia és un viatge inacabat.

Per una democràcia de major qualitat.

A casa nostra, la democràcia, per sort, està consolidada. Si més no, des d’un punt de vista formal, ningú pensa que es pugui repetir un nou cop d’estat; ningú qüestiona el resultat de les eleccions; ningú qüestiona l’estat de dret.

Però el que és cert és que, actualment, vivim uns moments de gran desànim, de forta decepció ciutadana amb la política. Els alts nivells d’abstenció electoral, la pèrdua generalitzada de vots de tots partits en el darrer cicle electoral, n’és una clara mostra.

La política catalana necessita una adaptació de determinades figures institucionals a les necessitats de la societat catalana de començaments del segle XXI. La democràcia ha d’anar adaptant-se als canvis que es produeixen a la societat. I avui dia, trenta anys de les primeres eleccions democràtiques de l’etapa actual, Catalunya continua amb el mateix vestit institucional mentre la societat catalana ha canviat, s’ha modernitzat enormement.

Democràcia21.

En l’apartat Democràcia21 trobareu articles publicats en els darrers mesos en els que es convida a repensar la democràcia a casa nostra. Avui dia, a Catalunya, la societat és més moderna que la política. I considero que aquesta ha de fer un esforç per adaptar-se als nous canvis socials.

Hem de pensar, per exemple, que tans sols “primeres potències” des d’un punt de vista democràtic com són Rumania, Bulgària o Portugal, són les darreres democràcies que continuen tenint una llei electoral basada en llistes tancades i bloquejades. Que el 2008 continuem amb una llei tan superada políticament com aquesta és un fet que clama al cel! És com si anéssim a la cerimònia del nostre casament amb el vestit de la primera comunió. Una llei que respon a unes necessitats d’una etapa políticament superada, quan calia crear i consolidar un sistema de partits propi.

Ara les necessitats són unes altres. Cal reduir el distanciament entre ciutadans i diputats. Els propis diputats haurien de ser els primers interessats en legislar amb un nou model que els permetés poder donar comptes de la feina feta. Cal apostar per altres sistemes que permetin augmentar el grau de llibertat d’elecció del ciutadà a l’hora d’escollir els seus representants polítics. Caldria apostar per un sistema que busqués augmentar el nivell de la classe política parlamentària que busqués una millora de la classe política parlamentària; un sistema que incentivés a posar candidats més competitius. La política comparada ens dóna pistes per on caldria trobar noves respostes als reptes actuals.